Salta als continguts principals
Advocats BarcelonaVosseler Advocats

El difícil equilibri a la legislació sobre lloguers (I)

Per 13 febrer, 2019octubre 2nd, 2023Sense comentaris
El difícil equilibri a la legislació sobre lloguers

És possible que entre els no professionals, la recent derogació del Reial decret llei 21/2018 , del 14 de desembre, de mesures urgents en matèria d'habitatge i lloguer, hagi creat una certa confusió pel que fa a la regulació dels contractes de lloguer, més que res per la brevetat de la seva vigència (poc més d'un mes). Per aquest motiu, pot resultar útil en un primer article una petita digressió històrica pel que fa a la legislació sobre arrendaments per, en un segon article, fer una anàlisi resumida de la situació jurídica en aquest àmbit avui dia.

L'entrada en vigor de la Constitució de 1978 , cúspide de l'actual ordenament jurídic espanyol, va comportar un substancial impuls legislatiu en tots els àmbits. Exemple d'això és la reglamentació important que en matèria de lloguers ha pretès, des d'aleshores, desenvolupar i donar resposta a l'article 47 del text constitucional, que consagra el dret de tots els espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat.

Fins a principis de la dècada de 1980, el règim jurídic dels arrendaments urbans estava regulat pel text refós de la Llei d'arrendaments urbans de 1964 . La incapacitat d'aquesta norma per donar resposta a la nova situació després de la transició democràtica va motivar, entre altres raons, l'aprovació del Reial decret llei 2/1985 , de 30 d'abril, sobre mesures de política econòmica, que va introduir dues modificacions importants: d'una banda, la llibertat per pactar la durada del contracte d'arrendament, juntament amb la seva; i, de l'altra, la llibertat per transformar els habitatges en locals de negoci.

Aquestes mesures, però, van resultar clarament insuficients, la qual cosa, com calia esperar, va comportar l'esforç del legislador per intentar adaptar, una vegada més, el dret als reptes plantejats per la realitat canviant. Fruit d'aquesta nova iniciativa va ser la Llei 29/1994 , de 24 de novembre, d'arrendaments urbans, que va comportar l'establiment del termini mínim de cinc anys per a la durada dels contractes; la introducció d'un mecanisme de pròrroga tàcita per tres anys un cop finalitzats els cinc anys; l'abandó de la distinció tradicional entre arrendaments d'habitatges i locals comercials; la regulació de les condicions en què l'arrendatari podia enervar l'acció en els desnonaments ; i, entre altres mesures, lestabliment de la regulació del recurs de cassació en matèria arrendatícia.

Amb tot, vint anys després i malgrat les millores, hi havia alguns inconvenients: d'una banda, el mercat immobiliari espanyol encara es caracteritzava per una altíssima taxa de propietat davant de l'escàs nombre d'habitatges de lloguer; de l'altra, les relacions personals entre arrendadors i arrendataris eren les que predominaven en aquest sector, impedint la professionalització del mercat del lloguer. La recerca d'estratègies de flexibilització i dinamització en aquest terreny va guiar la redacció de la Llei 4/2013 , del 4 de juny, de mesures de flexibilització i foment del mercat del lloguer d'habitatges. Aquest objectiu va suposar la posada al dia de la llei anterior en quatre aspectes fonamentals: el reforçament de la llibertat de pactes dins del règim jurídic aplicable; la durada dels arrendaments, amb la polèmica reducció de cinc a tres anys per a la pròrroga obligatòria i de tres a un per a la tàcita; la recuperació de l'immoble per l'arrendador per destinar-lo a vivenda en alguns casos; i la previsió que l'arrendatari pogués desistir del contracte en qualsevol moment després dels primers sis mesos.

Autor Vosseler Advocats

Més articles de Vosseler Advocats