Tot i que en la nostra constitució està reconegut el nostre dret a la vida, concretament al article 15 CE, no es diu res sobre el dret a morir, ni quan ni com podem o ho hem de fer. I si bé és cert que si una persona decideix suïcidar-se i, per la raó que sigui, no ho aconsegueix, no se li aplicarà cap càstig per això –de fet, en general, tot al contrari: l'Estat li presta la seva ajuda per a poder sortir d'aquesta situació mitjançant el nostre Sistema de Salut-, si és un tercer qui pretén assistir a la mort, el pes de la llei caurà irremeiablement. Com diu l'article 143.3 del Codi Penal, la pena per aquest delicte -tipificat com a homicidi consentit- és de sis a deu anys de presó, una dada que moltes vegades frena qualsevol temptativa en aquest sentit, malgrat que els implicats estiguin completament dacord en el fet de pretendre dur a terme.
És per això que el Parlament espanyol va aprovar definitivament el 18.03.2021 una llei per regularitzar l'eutanàsia i el suïcidi assistit, unint-se a la reduïda llista de països que permetran a un pacient incurable rebre ajuda per morir i evitar el patiment. De fet, la llei va entrar en vigor durant el juny d'aquell any, i validada pel Congrés dels Diputats amb 202, 2 abstencions i 141 vots en contra, principalment de la dreta. D'aquesta manera, Espanya es va convertir en un dels primers països del món on la pràctica de l'eutanàsia es va legalitzar.
La norma indica que tota persona amb «malaltia greu i incurable» o patiment «crònic i impossibilitant» pot sol·licitar ajuda per morir i així evitar «un patiment intolerable», tant per al pacient com per als familiars i familiars. Tot i així, les condicions imposades són força estrictes, com que la persona que sol·licita l'eutanàsia ha de tenir la nacionalitat espanyola o la residència legal, sigui «capaç i conscient» en fer la petició, expressar-la per escrit «sense pressió externa» i repetir-la quinze dies més tard, per assegurar la voluntat de la persona.
Qualsevol petició podrà ser rebutjada sempre si el metge a càrrec de dur-la a terme considera que no es compleixen els requisits. A més, qualsevol formulari ha de ser aprovat per un altre metge i per una Comissió d'Avaluació, possibilitant que qualsevol professional de la salut pot al·legar “objecció de consciència” per negar-se a participar en el procediment, costejat per la sanitat pública.
Així mateix, per assegurar-se de la clara voluntat del sol·licitant, aquest ha de ser conscient “de la informació que existeixi sobre el seu procés mèdic, les diferents alternatives i possibilitats d'actuació, inclosa la d'accedir a cures pal·liatives integrals compreses a la cartera comuna de serveis ia les prestacions a què tingués dret de conformitat a la normativa datenció a la dependència”, la qual li serà disposada per escrit. Un cop iniciat el procés, l'afectat podrà canviar la seva decisió en qualsevol moment i, un cop rebi l'autorització pertinent, endarrerir-ne l'aplicació tot allò que vulgui.
En definitiva, la llei va constituir tota una victòria per a la gent que reclamava el dret a una mort digna, íntegra i allunyada del patiment, i una derrota per, per altra banda, totes aquelles persones que opinen que la norma s'aprofita d'aquells en dependència i fragilitat, recolzant la cultura del descart i de la mort.
