Hi ha més de 40.000 nens a Espanya que viuen en orfenats. Espanya és el tercer país del món amb més sol·licituds d'adopció. Alhora, és el primer país de la Unió Europea i el segon al món en adopcions internacionals (només per darrere dels Estats Units, on es fa un ús d'abusiu de estratègies de màrqueting per fomentar l'adopció).
Entre el 1998 i el 2011, més de 60.000 menors van ser adoptats per ciutadans espanyols. Les dades presentades per la Direcció General de Política Social de les Famílies i de la Infància indiquen que el 2008 es van dur a terme 3.156 adopcions internacionals i 672 nacionals. Aquest mateix any hi va haver 40.000 nens oficialment declarats desemparats. Actualment hi ha 33.000 famílies idònies per a l'adopció i 18.000 nens en situació de desemparament. Com és possible que tan poc s'adopti a nivell nacional? Per què és tan difícil adoptar a Espanya?
Hi ha diverses raons:
-
Els nens de 0 a 3 anys són els que menys problemes solen tenir per ser adoptats, ja que el 90% dels adoptants volen un nadó, cosa que provoca que molts nens que no estan en aquesta franja d'edat es quedin sense família. És important no jutjar amb rapidesa els adoptants que fan aquestes peticions, ja que tenen dret a experimentar la maternitat/paternitat de la manera més semblant possible a la biològica. Això, però, genera un desequilibri en les adopcions.
-
Els nens més grans de 7 anys no solen ser adoptats. Actualment, el 75% dels menors tutelats per l'Estat són més grans de 7 anys.
-
Molts nens no són adoptats per l'edat, per pertànyer a un grup de germans o per tenir una malaltia crònica. És per això que les condicions d‟una adopció es faciliten quan la persona que vol adoptar està disposada a fer-ho amb algú que formi part d‟aquest grup (per exemple, es permet que hi hagi una diferència de més de 45 anys entre adoptant i adoptat).
-
Un problema molt greu és que diferents òrgans ofereixen una subvenció de 3.000 euros mensuals per cada nen a l'orfenat. Això vol dir que amb cada adopció, el centre perd diners. A més, els qui tramiten les sol·licituds i les accepten són els mateixos centres. Aquesta mesura, que inicialment sembla lògica, és un greu problema, ja que els orfenats dificulten enormement l'adopció per no perdre diners, cosa que obliga els adoptants a recórrer a l'adopció a l'estranger.
El problema no només resideix que els nens no han estat adoptats, sinó que a més, aquests nens són tirats al carrer als 18 anys amb una miserable paga d'orfandat de 300 euros, sense feina, sense casa i sense família, i amb fortes seqüeles psicològiques per abandonament i desemparament.
hi ha un treball de doctorat molt il·lustratiu en aquesta matèria que explica les conseqüències que implica el procés de transició a la vida adulta dels joves de cases d‟acollida. El treball que han de fer és molt diferent del dels seus iguals, ja que presenten més dificultats en aspectes com ara l'ocupació, l'allotjament, els èxits educatius, la salut física i mental, etc.
